Mitologia Romana. Júpiter

Júpiter (en llatí Iuppiter), també anomenat Jove (Iovis), és el déu principal de la mitologia romana, pare de déus i d'homes (pater deorum et hominum). Fill de Saturn i Ops, va ser la deïtat suprema de la tríada capitolina, integrada a més per la seva germana i esposa, Juno, i la seva filla, Minerva. Els seus atributs són l'àguila, el raig, i el ceptre. El seu equivalent en la mitologia grega és Zeus.

El culte a Júpiter, de probable origen sabí, va ser introduït a Roma per Numa Pompilio. En el temple romà, construït en el seu honor al turó Capitolina, va ser venerat com Iuppiter Optimus Maximus ('Júpiter, el millor i més gran' ), protector de la Ciutat i de l'Estat romà, de qui emanen l'autoritat, les lleis i l'ordre social. Ciceró l'anomenà numen praestantissimae mentis, «l'esglaiadora presència d'una ment suprema» .

Durant la República, era la divinitat a la qual el cònsol dirigia les seves pregàries al començar el mandat. Durant  l’imperi, amb la introducció del culte imperial, Júpiter va deixar de ser la única personificació de la màxima grandesa, encara que diversos emperadors el van fer el seu déu tutelar, o bé es van incorporar a si mateixos els seus atributs. Cèsar August deia tenir somnis enviats directament per Júpiter. Calígula es va fer dir Optimus Maximus, i va comunicar, mitjançant un pont, el seu palau, a la mont  palatí amb el Temple de Júpiter Capitolino.

El mite

Com passa amb gran part de la mitologia romana, el mite de Júpiter s'ajusta en bona mesura al de Zeus, de la mitologia grega, amb préstecs de la mitologia etrusca i amb elements nadius itàlics.

Originàriament a Júpiter se’l va considerar un déu del cel en relació amb el clima i els cicles agraris. Després va ser protector de la confederació de ciutats llatines, fins que amb el temps va adoptar atributs d'acord a l'Estat romà, la justícia, el dret i l'autoritat de les lleis, encara que va conservar elements de la seva anterior concepció, com el de ser portador del llamp.

Naixement i ascens al tron

Saturn, fill menor de Coelus i Terra, devorava als seus propis fills, complint així amb la condició que el seu germà gran, Tità, li havia imposat per governar, de manera que la descendència de Tità pogués després arribar al tron ​​de sobirania sobre la resta dels déus. No obstant això, Ops, dona de Saturn, va aconseguir sostreure a Júpiter, Neptú i Plutó d’aquell destí. A Júpiter el va amagar a l’illa de Creta, on la cabra Amaltea el va alletar. Una vegada que va haver crescut, Júpiter va guerrejar contra Tità, primer, i després contra el seu pare, fins destronar-lo. Saturn havia devorat les seves filles, Vesta, Ceres i Juno. Va ser necessari, perquè les tornés, un vomitiu preparat per Metis. De seguida Júpiter va assignar a Neptú el regne dels mars,  i a Plutó l’inframón i després es va casar amb Juno, la seva germana.